Rodolfo del Hoyo parla d’Arran de l’Ebre

 

 

L’escriptor Rodolfo del Hoyo m’ha regalat aquest magnífic article sobre Arran de l’Ebre. També el podeu trobar al seu bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6271

Amb Arran de l’Ebre l’escriptora Cinta Arasa en presenta una novel·la apassionant. Com diu la seva autora, és un viatge des del París del exiliats catalans durant la dictadura franquista fins la tortosa del segle XXI.

Amb Arran de l’Ebre, l’escriptora Cinta Arasa ens presenta una novel·la apassionant que esdevé un homenatge a la memòria democràtica. I en aquest sentit homenatge a Tortosa, als tortosins que van defensar la República, als que van morir, als que es van exiliar, als que van tornar, als que van lluitar durant la dictadura, durant la transició democràtica. Però l’homenatge, no és en clau local: s’universalitza. Tortosa és un referent important, tan important que arriba a ser com un personatge de manera que estar prop o lluny de Tortosa és estar prop o lluny de moltes coses. Però la clau universal la dóna la condició humana. El pes de la culpa que s’arrossega tota la vida. La guerra que es queda dins de tots els que l’han viscuda de manera que cadascun porta la seva guerra com una espina clavada. L’autora descriu de forma magistral les il·lusions mortes de vides truncades en plena joventut i marcades per sempre. En aquest sentit reflexiona també sobre un fet psicològic que van patir molts fills d’exiliats. Els pares van ser persones importants i ells volen ser com els pares i no poden. Aquesta circumstància la fa tractar l’angoixa de Dolors qui es crearà expectatives literàries mai no aconseguides. En aquest tractament psicològic dels personatges destaca també el de l’avi de Dolors, que viu sota el pes de la culpa que s’allarga i s’allarga fins a destruir-lo. O de Lola, que presonera del dolor es reinventa la seva joventut. El lector pot veure els personatges i sentir el seu batec sobretot perquè l’autora els hi va donant la dimensió humana que els fa que siguin alguna cosa més que personatges de tinta sobre el paper. Tenen ànima i l’ànima arriba el lector.

Una virtut de la novel·la és l’autenticitat. Es té la sensació que l’escriptora ens parla a cau d`orella perquè hi és en el llibre. Tanmateix demostra un excel·lent domini de la llengua. Passa de la tercera a la primera persona sense que es noti. Guanya agilitat en fer servir el dialecte del Baix Ebre per a la primera persona i la variant normativa per a la tercera, reflectida en la utilització dels articles (no els posa davant dels noms) o dels possessius (sons iaios).

La creació d’atmosferes és un altre mèrit. Amb les descripcions d’espais i d’ambients l’autora entra dins l’ànima dels seus personatges i ens els ofereix amb el cor obert. Són metàfores. Descrivint la casa ens parla de la solitud i la tristesa de les persones que l’habiten, una casa que va caient trossos a mesura que les seves vides s’apaguen. O el riu, lo riu, com a símbol de vida. Dolors i Gemma es fiquen a l’Ebre: carn, terra i aigua s’uneixen mentre la vida passa, els passa? I elles busquen arrapar-se. O els canvis de colors de l’aigua durant el dia, que alhora dibuixen els colors de l’ànima. Descripcions, per tant, evocadores, com la incorporació d’objectes dipositaris de la vida viscuda i de l’escalfor d’aquells a qui van pertànyer.

 

 

Experiència literària i Jornades literàries a Amposta

Aquests dies sóc a València, escrivint a quatre mans un projecte de novel·la amb una amiga, l’escriptora Maria Torres. L’experiència és magnífica. Cada vegada que ella escriu una pàgina i jo em trobo davant el repte de continuar, mil idees em vénen al cap i al final, veiem com el resultat només fa que enriquir-se amb les aportacions de les dues. Espero que el projecte arribi a bon port.

Sent a València m’ha arribat la confirmació de la invitació per participar en les IV Jornades Literàries d’Amposta. Serà el dia 24 d’octubre a dos quarts d’una a la taula sobre Novel·la, tradició i futur.

De Fraga a l’Alguer

Dir que les fronteres del teu país van de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, fins i tot dins del país, a vegades és haver-te d’enforntar a mirades de condescendència i somriures burletes. Sempre has de buscar exemples que demostrin aquesta amplitud geogràfica i cultural de la nostra nació. A l’extrem occidental, aquest exemple té noms i cognoms, es diu Octavi Serret i, des de la seua llibreria encén cada matinada la flama que cal perquè la nostra cultura segueixi viva a la Franja.

Sempre que el vaig a veure a Vallderoures torno pensant que tot és guanyat i que, sense cap mena de dubte, tornarem a vèncer i em sembla que desperta en tothom les mateixes esperances. Avui li han donat el Premi Nacional de Cultura. Enhorabona! Sort que comptem amb gent com tu.

El viatge de la Pilota

Dijous dia 17 a la Catalònia vaig presentar per primera vegada un llibre. Va ser Pilota de set, de Joan Pinyol.

A la sala dels Arcs, les nostres paraules sobre Pilota de set tenien la companyia dels amics i amigues que havien assistit, i de les imatges dels escenaris dels set contes.  Era la gravació que el Joan havia fet sobre la carretera per on transcorren els contes, els set sets, i en si, era també art, com el llibre que presentàvem.

Les set històries de Pilota de set ronden qui les llegeix des que les llegeix, perquè els personatges són tan vius, que sembla que, en qualsevol moment, hagin de sortir per explicar-te que tots podem ser com ells, en algun moment.

Presentació de Pilota de set, de Joan Pinyol, dijous 17 a la Catalònia

El proper dijous, dia 17 de setembre, a dos quarts de vuit del vespre, a la Sala dels Arcs de la històrica llibreria Catalònia de Barcelona, presentarem el llibre Pilota de set, de Joan Pinyol. Amb Pilota de set (Ed. Proa, 2007) Joan Pinyol va guanyar el premi Joaquim Ruyra de narració 2007.

Pilota de set és un viatge per les carreteres catalanes de la mà de diferents personatges que passen per l’òptica intel·ligent i crítica de Joan Pinyol. En llegir els seus trajectes, hom té la sensació que ha coincidit alguna vegada amb aquests personatges, que són ben reals, encara que vistos per una lent d’augment que posa més de manifest determinats trets de la naturalesa humana. Us el recomano! Després de llegir-lo, a tots se’ns escaparà un somriure, més d’una vegada en mirar pel retrovisor i veure els conductors amb qui compartim carretera.

6 de setembre i Diada Nacional

El mes de setembre ha començat amb molta activitat. El dia 6 vaig presentar Arran de l’Ebre a Torredembarra. Vaig tenir la sort que m’hi acompanyés la Montserrat Palau, que va fer una impagable lectura d’Arran. Em va agradar molt la vessant feminista que en va destacar, perquè hi és, i perquè la volia tenir, en el meu llibre. Àlex Ferrer, incansable, també hi era, així com la Sra. Rosa Maria Guasch, regidora de culrura de Torredembarra, que va presidir i presentar l’acte. Moltes persones de Torredembarra es van acostar a la presentació i va ser un acte molt especial.

La Diada la vaig començar al poble on vaig nàixer, a Jesús. Vaig fer una xerrada sobre les Terres de l’Ebre “Terres de l’Ebre, de nom de novel·la a nom social”. Després de la xerrada, vam cantar els Segadors. Com sempre, prop de l’Ebre, vaig trobar casa meua.

Arran de l’Ebre ja existeix en format e-book

M’agrada pensar que la meua novel·la és accessible a l’instant, des de qualsevol lloc del món i per a qualsevol persona. Us la podeu descarregar des d’aquí http://www.todoebook.com/ARRAN-DE-LEBRE-CINTA-ARASA-VERS-AEDITORS-SLU-ebook-9788492673100.html

Setembre

M’agrada pensar que setembre és un mes de nous projectes. El meu setembre començarà amb una nova presentació d’Arran de l’Ebre. Aquest cop serà a Torredembarra, el dia 6 a dos quarts de set de la tarda a la sala de plens de l’Ajuntament. Hi intervindran l’escriptora Montserrat Palau,  l’editor Àlex Ferrer i jo.

Fent maletes

Demà me’n vaig de viatge uns dies però abans de marxar volia penjar una foto molt especial. La va fer una amiga a Formentera i em va alegrar el dia en què me la va enviar.

Galeria Ebrenca a la Franja

Dissabte passat vaig tornar a Vall-de-Roures, aquest cop a presentar La Galeria Ebrenca.  Si la llibreria Serret bullia de gent amb les signatures d’ Una dona incòmoda, Elles  i Arran, amb les signatures de Galeria Ebrenca i la presència dels trenta-un autors, l’ambient era de Diada de Sant Jordi.

Després, un dinar literari amenitzat amb els jocs literaris de Jesús Maria Tubau i les converses amb els autors i autores, va fer que tothom considerés la possibilitat d’allargar la jornada. Jo pensava que no tenia cap ganes de marxar. La tarda va començar amb xerrades literàries a l’Ermita de Sant Miquel, una austera bellesa del segle XVIII en la que, no se sap si per desídia o per no fer ombra a la bellesa del paisatge, les pintures de les parets havien estat cobertes de calç blanca.  Envoltats d’espelmes i d’aquelles pintures vestides de blanc, vam parlar de literatura i de projectes literaris.

Finalment, la jornada, encara que ningú no ho volgués, va tocar a la fi al Centre Multiusos de Fondespala. Pepa Nogués, Àlex Ferrer, Víctor Amela i jo mateixa vam presentar Galeria Ebrenca mentre una lluna prop de fer el ple ens saludava des de la finestra i la saviesa dels iaios de la Franja, asseguts al bar de la plaça, ens feien de banda sonora.