A Maria Mercè Marçal i Montserrat Roig
In memoriam
Seguiré
amb l’esguard de temença i tristesa
el vostre deix de paraules.
Arrossegant amb el peu nu,
com una esclava,
aquesta horrible cadena de mort repetida.
I se’m tensa la pell
en els braços nus i blancs de ma mare bressant-me,
olor de llet al pit.
De sobte,
aconseguim enganyar la mort
-sola mai no puc-
i es prenyen de vosaltres
les paraules,
engendràreu matèria viva.
I ressona llavors aquell missatge
quan demanen nàixer
tantes consciències.
Resulta bella
la mort de la impotència.
