
Aquests dies Arran de l’Ebre està sent impresa. Fa uns set anys, quan la vaig començar, ni tan sols em pensava que fos possible que s’acabés publicant. En realitat Arran de l’Ebre no era una novel·la, en aquell moment eren dos contes curts. L’un tenia com a protagonista la Gemma, que encara no es deia Gemma, sinó Júlia. L’altre tenia com a protagonista Lola, que es va dir Lola des del principi. Com més es podria dir?
El conte que tenia Júlia com a protagonista va acabar desenvolupant una vida pròpia i Júlia es va acabar dient Natàlia, i va acabar sent escultora. Vaig escriure-la a Pols de marbre. Es veu, però, que aquell era un conte amb moltes vides, i jo encara no les havia escrites totes. És per això que Gemma va reaparèixer. Lola, en canvi, sempre hi havia sigut i sempre pràcticament de la mateixa manera. Sempre, des que jo tenia uns quatre o cinc anys i la vaig veure a la televisió, una mica diferent de com és ara. En aquells moments era alemanya i rossa i preguntava tothora per un pilot polonès. Des de llavors, no ha marxat mai. Ara, però, és catalana i morena.
No sé quan va ser, però un dia vaig entendre que Gemma i Lola s’havien de conèixer. En realitat, segurament, ja es coneixen des de feia temps, i era jo que encara no me n’havia adonat… quan Gemma i Lola es van conèixer va nàixer de veritat. I tampoc no es deia Arran de l’Ebre. Es va dir Arran de riu durant molt de temps, fins que un dia vaig pronunciar el títol en veu alta i me’n vaig adonar que sonava molt malament. Tenia el títol a les mans mateix i no el veia… La meua primera novel·la només es podia dir Arran de l’Ebre.
Des del començament Lola va ser el motor de la novel·la. No parava. Constantment m’explicava la seua història. En una mirada il·lusionada, en una canço, en el color d’un pinta-llavis… No podia no escriure-la, la seua història. Durant temporades llarguíssimes d’aquests anys no m’hi he pogut dedicar, a Arran, però quan m’hi tornava a posar, Lola era allà, esperant, pendent que jo li fes cas.