El 20 de novembre d’aquest any l’escriptor Joan Pinyol em va presentar a Igualada la meva novel·la Arran de l’Ebre. Com no podia ser d’altra manera, l’acte va començar recordant que només feia 34 anys de la mort del dictador que havia tingut el país sota el jou durant 40 anys.
Parlant de la brutalitat del feixisme Joan Pinyol va recordar que l’escriptor Joaquim Amat-Piniella, supervivent dels camps nazis, va ser rebut de males maneres a la seva ciutat quan hi va anar a presentar el seu llibre K.L. Reich. M’imagino la ràbia i la tristesa d’Amat-Piniella de veure com el feixisme havia penetrat tan profundament a Catalunya. A les primeres files de la sala d’actes de la biblioteca, algunes mirades amb prou anys per recordar-ho, feien que sí amb tristesa.
Com va dir Joan Pinyol, jo vaig tenir una rebuda molt diferent a Igualada. Una biblioteca amb estructura de fusta i oberta per finestrons immensos em va donar una càlida benvinguda de mans de la seva directora, Teresa Miret. Joan Pinyol va fer una presentació d’Arran que em va deixar sense paraules i que reprodueixo aquí sota:
El 20 de novembre, tal dia com avui de fa trenta-quatre anys, la Dolors Espuny Fabregat, un dels personatges centrals de la novel·la que ara presentarem, es banya al riu Ebre, al seu pas per Tortosa d’amagat de tothom mentre arreu del país la notícia de la mort física del dictador corre igual de ràpida que l’escuma de les ampolles de cava que s’obren en moltes cases. He dit física perquè –tots ho sabem- per a segons què la seva herència encara és ben viva.
Mort del dictador Franco (amb tot el que va suposar en aquells moments) i riu Ebre : dos eixos constants a Arran de l’Ebre, de seguida ens hi referirem…
Al davant tenim, doncs, una novel·la ambientada en una terra marcada per una geografia i per una història que van íntimament lligades. No és que la novel·la comenci en aquest punt (perquè aquest episodi es troba al mig de la trama), però resulta altament significatiu per endinsar-nos a Arran de l’Ebre,
Per donar a conèixer el llibre he triat només alguns aspectes, més que res per engrescar-vos la seva lectura des del plaer amb què l’he llegit…
(Aspectes generals del llibre)
La que avui presentem és una història novel·lada que parteix de la fraticida guerra civil. De les causes que la van provocar i, SOBRETOT, de les conseqüències que se’n van derivar, a gran escala per al país i a milers de petites escales en totes i cadascuna de les persones que la van patir i en els seus descendents directes, que reben una herència de pors, d’odis continguts, de recels i d’un país empobrit materialment i també d’esperit.
Fins i tot m’atreviria a dir que Arran de l’Ebre toca de ple el moll de l’os de l’enfrontament bèl·lic que entre el 36 i el 39 esguerrà tants ordres (polítics, socials, familiars…) I ho fa d’una manera apassionant, profunda i commovedora. Bàsicament perquè permet que el lector s’endinsi i entengui els serrells d’un conflicte que ens ha marcat a tots i que marcarà les nostres maneres, encara unes quantes dècades.
En aquest sentit és una novel·la excepcional, històrica (per això que us deia ara), psicològica (perquè aprofundeix magistralment en les consciències dels personatges), sentimental (si considerem la teranyina de relacions amoroses que s’hi descriuen), coral (i és que s’hi narren les trajectòries vitals de diferents membres d’una mateixa família), documentalista (pel precís retrat que rebem de les Terres de l’Ebre al llarg del temps), local (però no localista, per tot el que té de contextualització d’una trama en un espai concret : la capital del Baix Ebre, la mateixa que va veure néixer la Cinta no fa pas gaires anys, i per últim també didàctica (pensant sobretot en unes noves generacions que, al pas que anem en matèria educativa, aviat situaran la guerra civil enmig de les guerres púniques…).
Un dels eixos centrals de la novel·la és, doncs, el reflex de les conseqüències provocades per la guerra civil al nostre país. Però matisem-lo : Arran de l’Ebre no és només una recreació dels fets històrics succeïts sobretot a partir de 1936 i fins als nostres dies.
Hi són, és evident, perquè s’hi novel·la, entre altres, l’experiència de l’exili des de la capital francesa, també la situació de provisionalitat perpetuada de centenars de persones allunyades a la força del seu país que, veien amb impotència com anaven caient tots els grans feixismes europeus excepte l’espanyol –que era el que els impedia de trepitjar de nou la seva enyorada terra-. També hi ha el referent de les manifestacions derivades del maig francès, les assemblees d’intel·lectuals, el desig creixent de retorn a Catalunya, la realitat dels fills dels exiliats nascuts fora del país i a punt d’arrelar per sempre en altres terres, les il·lusions i les possibilitats d’enderrocar el règim de Franco, el retorn real a Tortosa per part de la família Espuny, els maquis, l’estraperlo, les tertúlies sobre la guerra, la Tortosa franquista que fa la viu-viu gràcies als favors de la dictadura, les proclames de llibertat per a l’Estat Espanyol que es pronunciaven des de diferents punts d’Europa, els grups antifranquistes, l’execució de Salvador Puig Antic, l’anhelada mort del dictador i tota la feina que a partir d’aleshores calia fer, el retorn de Tarradellas, les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, el 23F, fins als JJOO de Barcelona 92 i les manifestacions contràries al transvassament de l’Ebre ja al segle XXI…
Avui que és 20-N permeteu-me que llegeixi un poema de Joan Brossa a propòsit de la mort de Franco, derivat d’un dia com avui, fa 34 anys. LECTURA
Tots els esdeveniments reals que he esmentat (i encara molts més) són presents a Arran de l’Ebre, per cert, molt ben inserits dins el fil argumental. Però en tots els casos com a marc de fons d’una altra mena de lluites. Les que enfronten de manera interna cada dia de la seva existència alguns personatges amb el seu passat més immediat. És el que en un moment de la novel·la s’anomenen les
(Guerres menudes)
Les guerres personals que duen al damunt els protagonistes d’Arran de l’Ebre, que pesen damunt de la consciència de molts personatges de la novel·la. Les guerres –diguem-ho ara de manera col·loquial – d’estar per casa, perquè semblen instal·lades de per vida en cada casa i persona, tot eclipsant el passat amb uns fets que han marcat per sempre el present i que són capaços de retornar sense avisar, qualsevol dia, en qualsevol moment….
La novel·la de la Cinta és plena de referències a aquestes guerres menudes :
“la guerra deixa una guerra a cadascú i a cada família” s’afirma en una ocasió (p. 135). I en una altra es diu : “la guerra no s’ha acabat, no s’acabà mai, la tenim tots fotuda dins i va sortint com si fos un escorpí” (p. 137). I més endavant “les guerres col·lectives sempre deixen guerres menudes a l’esquena de les persones” p. 178.
Aquesta novel·la no és pas doncs, la història d’una guerra sinó la de moltes guerres, de les que cada personatge porta al damunt com una llosa, i el que aquí és planteja és la possibilitat de multiples alliberaments individuals per part d’uns éssers ben conscients que “la mort, la vida i la sort van de la mà cada dia” (p. 22), també durant la postguerra.
En un altre moment de la novel·la i respecte dels que queden després del conflicte s’afirma que “És més fàcil ser màrtir que ser supervivent” (p. 56). No sabem si els morts passen o no a millor vida (fins que no n’hi hagi un que torni i ens ho expliqui…) però el que és evident és que els vius continuen vivint la d’aquí i, com diu la Lola, després d’una guerra no n’hi ha cap que torni a ser normal.
Evidentment que no parlem pas d’una trama inventada, nascuda de la imaginació de l’autora. Aquest és el drama! I és que els fets i les circumstàncies narrades en aquesta novel·la són tan reals com nosaltres mateixos, els duem gravats a la pell i, en certa manera ens expliquen, com si fossin cicatrius d’un passat que no han parat de supurar i que aquesta novel·la allibera a través de les paraules.
A Arran de l’Ebre hi ha el reflex d’una època (de repressions accentuades d’allò més en el món rural i a les comarques limítrofes amb els rius Ebre i Segre), gravades a l’ànima d’unes persones que proven d’alliberar-se d’un passat que els determina el present. Uns personatges –com la Dolors- cansats de sorolls de sabres (capítol IV), que malviuen entre guerres (la civil i la segona mundial) i entre terres (l’exili i Tortosa). I que tenen en comú l’anhel de llibertat, de pau i de justícia. Arran de l’Ebre es converteix així en un clam de tot plegat, també amb la complicitat del riu on els personatges emmirallen les seves pors i les seves angoixes.
(El riu Ebre)
El llibre retrata una època i també una terra, la que reflecteix el riu Ebre en el seu darrer tram abans de fondre’s a la mar (Tbé hi ha gent de Flix aquí).
Mirall del temps i de Tortosa per on s’escolen les hores, símbol de l’esllanguiment d’algunes vides (p. 121) i escenari lligat per sempre al final de la guerra civil, l’Ebre (un riu de plata que es daura amb les hores) adquireix en aquesta novel·la una entitat pròpia com a testimoni absolut de tot. De les alegries i dels decensisos vitals dels que sobreviuen a la seva vora. De les seves desesperacions i preses de consciència, dels anhels de llibertat i de la complicitat que alimenta decisions trascendentals.
Que la casa familiar dels Espuny es trobi arran de l’Ebre no té res de circumstancial perquè, a la seva manera, el riu determina i condiciona cadascun dels que hi viuen. En diferents generacions, en diferents èpoques…
És al riu Ebre on més d’un desvia sovint la mirada per trobar-se a si mateix, per ofegar-hi el silenci, per recobrar la força, per reorientar la vida, per aïllar-se del món a través d’un bany clandestí, per desvetllar secrets inconfessables que s’arrosseguen des del final de la guerra, per llançar-hi paraules que davallen inexorables cap a l’oblit general, i per trobar-hi l’aire necessari per continuar endavant…
Sí, el riu és un desencadenant d’accions (s’arriba a comparar la guerra a una riuada –p. 177) i és un pou de misteris insondables. “només cal molt de silenci perquè l’Ebre et parli” (p. 158) diu un dels personatges en un moment i insisteix en un altre : “los rius saben més coses que les persones”. Són rius que parlen (mostrar el llibre El riu que parla)
Des d’aquesta perspectiva Arran de l’Ebre es pot interpretar també com un tribut amorós de la Cinta cap al riu per on navega la seva pròpia història. La seva i la que comparteix amb totes les persones de les Terres de l’Ebre. Si llegiu la novel·la amb aquests ulls us adonareu fins a quin punt arriba l’estimació de la Cinta pel riu.
La novel·la també sorprèn, doncs, per aquest to intimista, de profunda confidencialitat respecte de les passions pròpies, com la de l’estreta relació que mantenen a Arran de l’Ebre la vida i la literatura, que també he trobat oportú de remarcar.
(6. vida literatura)
Un dels altres eixos destacables és l’exploració íntima que es realitza a una passió, la d’escriure, que a la família Espuny es va perpetuant de generació en generació. Des de l’Antoni Espuny a l’exili fins a la seva néta, la Lola, ja instal·lada a Catalunya, passant sobretot per la filla del primer i mare de la segona, la Dolors, sotmesa en aquests fulls a una radiografia meravellosa de les seves il·lusions, desesperacions, angoixes, èxits i frustacions derivades de la seva carrera literària.
Sí, aquesta novel·la té un caràcter segons com metaliterari (de reflexió sobre el fet d’escriure) perquè els plantejaments sobre tot el que té a veure amb el procés de creació, de publicació i de divulgació d’un llibre són constants. S’inclouen disquisicions respecte de la creació literària, la febre creadora, la inspiració, la necessitat d’aïllament en moments concrets, l’exercici real de l’escriptura… i totes aquelles vivències que compartim la passió per la paraula escrita.
S’exposen les vergonyes del món editorial, les injustícies associades a les promocions de llibres que només neixen d’amiguismes, el rebuig d’originals per part d’editors sense escrúpols, les reaccions després de crítiques adverses, els alts i baixos dels autors, la ineptitud d’alguns jurats, les plataformes de difusió literària com ara les llibreries (darrera la llibreria que la Dolors obre a Tortosa hi ha el reflex de l’Octavi Serret de Vall-de-roures? I darrera l’Ermengol Puig editor, hi ha l’Àlex?)
També hi té cabuda un sentit homenatge a Joan Cid i Mulet, escriptor i periodista tortosí, cabdal per entendre l’expressió literària a les terres de l’Ebre durant la immediata postguerra. I són igualment significatius els projectes literaris que es desprenen de la pròpia novel·la, com la biografia novel·lada d’un dels personatges més significatius d’Arran de l’Ebre. La Lola.
(personatge a destacar : Lola)
Les protagonistes femenines tenen un pes específic en aquest llibre (només cal fer un cop d’ull a la disposició de les quatre parts de la novel·la— llegir-la!). De totes n’hi ha una que no pertany a la família Espuny, però que concentra una síntesi perfecta dels fets d’uns temps convulsos gravats a la pell d’una persona… La seva història és una novel·la en si mateixa. Una novel·la dins la novel·la.
…València, acadèmia, anarquisme (pamflets), bombardeig que mata els pares, —- voluntària al front, Exèrcit popular, Batalla de l’Ebre, derrota republicana , fugida a Barcelona (ciutat de macedònia)… Figueres… frontera… Argelers (on coneix la Llibertat) …col·laboració amb la Resistència, estada a París (creus gammades pertot)… (Amat-Piniella).
Trajectòria vital que anem descobrint mica a mica, en fragments de passat perfectament travats i combinats amb el present de la novel·la.
Aquest és un dels detalls que ens evidencia que en aquest llibre no hi ha hagut cap marge per a la improvisació i que tot plegat és el fruit d’un exhaustiu treball de contextualització històrica, d’admiració per un terra i de domini notable dels recursos expressius per filtrar anys d’experiències vitals d’uns personatges a través d’aquestes pàgines.
Deixeu-me per acabar que faci un parell de pinzellades respecte de l’estil
(Estil)
Arran de l’Ebre és la història d’una nissaga i d’una ciutat. La narradora va molt més enllà del temps, coneix al detall les circumstàncies de les diferents generacions d’una mateixa família i, per la via de retrocesos temporals molt ben encavallats en la història (els anomenats flaixbacs) demostra un domini absolut de l’adequació narrativa temporal.
Però la novel·la té més gràcies. Com l’exquisidesa en la descripció minuciosa d’espais comuns de la Tortosa de la postguerra (la pastisseria de l’Anna Maria, el cafè Saboni, on “en uns pocs metres hi cabien tots els motius que havien provocat una guerra i una dictadura al país” (p. 115), la llarga llista de carrers i referents reals de la capital del Baix Ebre… tots plegats servits al lector amb una gran riquesa de matisos, i de pinzellades de sensibilitat en la caracterització dels personatges i de les seves maneres (lectura fragment p. 51)
I és amb aquest estil tan personal que també ens arriben les veus interiors dels protagonistes i que ens recorden les heroïnes de Rodoreda que, com els personatges de la Cinta, també naveguen entre les aigües de la incomprensió i de la desesperació, i es debaten entre diferents maneres de viure la vida, enmig de famílies que s’esmicolen lentament…
Hi ha paràgrafs de la novel·la que són veritables exquisideses de prosa poètica, plens de metàfores sobre la decadència d’un món (rajoles desprenent-se de la paret -p. 163-, teules trencades a la cornissa de la casa familiar…) i també sentimental, i de símbols.
Acció dels personatges i reflexió contínua. Els fa actuar al llarg dels dinou capítols i els va obrint com nines russes que ens mostren les guerres menudes que porten dins i que ja hem comentat. De manera que la càrrega ideològica que també té la novel·la resulta tan primordial per entendre-la com subtil per la forma en què ens arriba.
Continuaria amb altres detalls d’Arran de l’Ebre perquè en podríem parlar durant llarga estona, però ara sí que acabo perquè puguem escoltar la Cinta, que molt em temo que és l’únic que heu vingut a fer tots.
Per part meva he tingut el plaer de presentar una novel·la d’un temps i d’un lloc que, amb paraules de Rodolfo del Hoyo, “esdevé un homenatge a la memòria democràtica, a Tortosa i a les persones que van defensar la República, als que van morir, als que es van exiliar, als que van tornar, als que van lluitar durant la dictadura, durant la transició democràtica. Un homenatge no pas local sinó universal adreçat a la condició humana. I és que el pes de la culpa s’arrossega tota la vida”.
Una novel·la que és us recomano d’allò més pel que té de valenta a l’hora d’encarar narrativament molts fets silenciats fins fa quatre dies i que ara, la generació dels néts els afronta de manera decidida sense la imposició dels guanyadors ni del silenci general cobert de por que han predominat en moltes persones durant dècades.
És una sort que joves com la Cinta manifestin aquest grau de sensibilitat respecte de la guerra civil i del que se’n derivà fins als nostres dies, i ens regalin un fruit d’aquesta sensibilitat en forma d’una novel·la ben fidel a la història recent i ben capaç de commoure’ns. És el millor tribut que podem donar a tots els sucumbiren injustament en el camí cap a la llibertat.
Moltes gràcies!
La presentació a Igualada d’Arran de l’Ebre ha tingut un cert ressò a la premsa de la Catalunya Central:
http://diaridemasquefa.blogspot.com/2009/11/la-memoria-historica-en-una-novella.html
http://www.latossa.com/402-26Novembre09-1.pdf
Arran de l'Ebre 