Rodolfo del Hoyo parla d’Arran de l’Ebre

by

 

09-perpignan 089

 

L’escriptor Rodolfo del Hoyo m’ha regalat aquest magnífic article sobre Arran de l’Ebre. També el podeu trobar al seu bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6271

Amb Arran de l’Ebre l’escriptora Cinta Arasa en presenta una novel·la apassionant. Com diu la seva autora, és un viatge des del París del exiliats catalans durant la dictadura franquista fins la tortosa del segle XXI.

Amb Arran de l’Ebre, l’escriptora Cinta Arasa ens presenta una novel·la apassionant que esdevé un homenatge a la memòria democràtica. I en aquest sentit homenatge a Tortosa, als tortosins que van defensar la República, als que van morir, als que es van exiliar, als que van tornar, als que van lluitar durant la dictadura, durant la transició democràtica. Però l’homenatge, no és en clau local: s’universalitza. Tortosa és un referent important, tan important que arriba a ser com un personatge de manera que estar prop o lluny de Tortosa és estar prop o lluny de moltes coses. Però la clau universal la dóna la condició humana. El pes de la culpa que s’arrossega tota la vida. La guerra que es queda dins de tots els que l’han viscuda de manera que cadascun porta la seva guerra com una espina clavada. L’autora descriu de forma magistral les il·lusions mortes de vides truncades en plena joventut i marcades per sempre. En aquest sentit reflexiona també sobre un fet psicològic que van patir molts fills d’exiliats. Els pares van ser persones importants i ells volen ser com els pares i no poden. Aquesta circumstància la fa tractar l’angoixa de Dolors qui es crearà expectatives literàries mai no aconseguides. En aquest tractament psicològic dels personatges destaca també el de l’avi de Dolors, que viu sota el pes de la culpa que s’allarga i s’allarga fins a destruir-lo. O de Lola, que presonera del dolor es reinventa la seva joventut. El lector pot veure els personatges i sentir el seu batec sobretot perquè l’autora els hi va donant la dimensió humana que els fa que siguin alguna cosa més que personatges de tinta sobre el paper. Tenen ànima i l’ànima arriba el lector.

Una virtut de la novel·la és l’autenticitat. Es té la sensació que l’escriptora ens parla a cau d`orella perquè hi és en el llibre. Tanmateix demostra un excel·lent domini de la llengua. Passa de la tercera a la primera persona sense que es noti. Guanya agilitat en fer servir el dialecte del Baix Ebre per a la primera persona i la variant normativa per a la tercera, reflectida en la utilització dels articles (no els posa davant dels noms) o dels possessius (sons iaios).

La creació d’atmosferes és un altre mèrit. Amb les descripcions d’espais i d’ambients l’autora entra dins l’ànima dels seus personatges i ens els ofereix amb el cor obert. Són metàfores. Descrivint la casa ens parla de la solitud i la tristesa de les persones que l’habiten, una casa que va caient trossos a mesura que les seves vides s’apaguen. O el riu, lo riu, com a símbol de vida. Dolors i Gemma es fiquen a l’Ebre: carn, terra i aigua s’uneixen mentre la vida passa, els passa? I elles busquen arrapar-se. O els canvis de colors de l’aigua durant el dia, que alhora dibuixen els colors de l’ànima. Descripcions, per tant, evocadores, com la incorporació d’objectes dipositaris de la vida viscuda i de l’escalfor d’aquells a qui van pertànyer.


 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: