Cicle Tritextuals amb Jordi Cervera i Jesús Maria Tibau

Cicle Tritextuals. Barcelona

L‘Associació d’Escriptors en Llengua Catalana organitza, en el marc del Cicle Tritextuals, un debat sobre internet i literatura amb els autors Jordi Cervera i Jesús M. Tibau, moderat per Cinta Arasa. Serà el proper dimecres dia 2 de febrer a dos quarts de vuit del vespre a l’Espai Mallorca de Barcelona.

Tritextuals pretén dialogar sobre un tema des de visions o gèneres literaris diferents. En aquesta sessió el tema és la literatura a través de les xarxes socials d’internet, sota la mirada del creador d’una novel·la i d’un blogger. Àlex Mitjà farà una lectura de textos dels autors convidats, seguida d’un diàleg entre els dos escriptors. En acabat, se servirà un piscolabis.

A l’Espai Mallorca. Carme, 55, Barcelona.

I vam aconseguir salvar el Nadal!

 

 

 

Com tothom sap, l’aventura de salvar el Nadal va començar quan el Pau va rebre la carta que l’informava que els habitants del País de la Màgia, enguany, no podrien arribar a la Terra. La culpa era d’unes pluges terribles que havien provocat una Emergència al País de la Màgia. És clar, carregats com van amb les il·lusions i els regals de Nadal, els habitants del País de la Màgia no poden arribar a la Terra si no és a través de l’Arc Màgic de Sant Martí. I com també tothom sap, l’Arc Màgic de Sant Martí no pot sortir si no para de ploure perquè, com tots els arcs de Sant Martí, necessita el Sol per nàixer.

El Pau no ho sabia però, al mateix temps que ell rebia la carta que l’avisava de la problemàtica, tots els xiquets i xiquetes del món en van rebre una d’igual. I el Pau tampoc no ho sabia però, al mateix temps que ell decidia fer cap al País de la Màgia per mirar de donar un cop de mà als habitants del País de la Màgia, un munt de xiquets i xiquetes del món van tenir exactament la mateixa pensada. I així va ser com va començar la caravana de xiquets i xiquetes decidits a salvar el Nadal, armats totes i tots amb munició feta d’il·lusió, alegria i fantasia, la millor munició per a qualsevol missió! Als Països Catalans, el país del Pau, la caravana va començar el viatge a la Llibreria Catalònia de Barcelona,  divendres 17 de desembre del 2010 a les set de la tarda.

 

El guia de la caravana de Barcelona va ser l’escriptor Rodolfo del Hoyo. El Rodolfo va començar el camí explicant-nos un secret que poca gent sap: les guspiretes de la foguera de Sant Joan, la nit de Sant Joan, mentre els flames cremen, pugen al cel i es converteixen en estels que més tard, tornen a la terra. Llavors expliquen històries meravelloses als escriptors i a les escriptores a cau d’orella i fan pessigolles als dits dels pintores i pintors perquè les seves mans pintin els quadres més bonics del món. Alguns dels xiquets i xiquetes, com la Júlia, van assegurar-nos que ells i elles les havien vistes aquelles estrelletes, i van prometre estar ben atents per veure si a ells també els volien explicar alguna història o fer pessigolles als dits.

La Cristina, la il·lustradora d’Emergència al País de la Màgia i jo, llavors, vam entendre moltes coses.  I és que jo vaig començar a escriure Emergència al País de la Màgia una tarda que la meva amiga Maria Torres, que és escriptora i viu a València, em va trucar per dir-me que havia tingut un malson en el qual ens quedàvem sense Nadal. Estava tan trista que gairebé plorava, i no parava de dir-me: -Cinta, em sembla que això pot passar. De veritat. Has pensat què faríem si un any el Nadal desaparegués? Ho has pensat? Seria tristíssim, no et sembla?

Jo no sabia com consolar-la i, com ella, també pensava que un any sense Nadal seria l’any més trist de tots els anys del món. Ara, no tenia cap solució. Si un any ens quedéssim sense Nadal, jo no podria resoldre el problema. Com que no se m’ocorria res a fer, vaig fer allò que faig sempre que tinc un problema, i em vaig posar a escriure. Gràcies al Rodolfo vaig saber que, tota la història que vaig escriure aquella tarda, me l’havien explicat les estrelletes que havien decidit baixar de cel a casa meva, i em va agradar molt saber-ho. La Cristina també va saber qui li havia mogut els dits i qui li havia fet escollir els millors colors per a les il·lustracions d’Emergència al País de la Màgia i les dues vam decidir que, sense cap mena de dubte, els hauríem de donar les gràcies a aquelles estrelles tan generoses.

I mentre la Cristina i jo pensàvem això, va passar una cosa que ningú no esperava:  l’avi del Pau, el Víctor, ens va venir a veure. Portava, a més, l’autèntica carta que els habitants del País de la Màgia havien enviat al Pau feia uns dies. L’autèntica carta amb autèntica pols d’estrella de l’Orient! Tots els nens, és clar, la van poder tocar aquella pols que té poders màgics. A més, el Víctor no venia sol, no senyor! Va acudir amb una delegació dels habitants del País de la Màgia que, com que no duien paquets, havien pogut fer un viatge llampec a la Terra. Els xiquets i xiquetes que eren a la Catalònia van poder veure l’Olentzero, el Pare Noel, els reis mags de l’Orient, la Bruixa Befana i un Tió, a més de l’Elefant Flamant, l’Oreneta Bellugueta i la Gavina Josefina, que havien fet cap per ajudar-los en allò que poguessin.

L’Ibai va ser l’únic que va saber que l’Olentzero venia del País Basc, i ens va concretar que venia  de la ciutat de la ciutat de Gasteiz. Un altre xiquet molt petit ens va cantar la cançó per fer cagar el tió més llarga que mai ningú no havia sentit i tothom en va estar molt content. La podeu llegir aquí.

Després, l’Hugo ens en va canar una altra, de cançó per fer cagar el tió, una de més curteta. Per votació popular, tothom va decidir que cantaríem la cançó que ens havia ensenyat l’Hugo per mirar si el tió podia cagar alguna cosa, i així ho vam fer. I i tant que va cagar el tió, i tant! Podeu llegir la cançó que vam cantar aquí.

Al final, l’Ibai, l’Hugo, els dos Joseps, la Cinta, l’escriptora Sandra Comas, la Remei, el Guillem, la Gemma, la Cinta, l’Adam, el Nicolás,la Roser, la Isabel, la Laia, la Mònica, l’Olga, l’escriptora Marta Pérez i un bon grapat d’altres xiquets i xiquetes van afegir-se a la caravana.

Després d’aquell primer dia de viatge, la caravana va viatjar cap al centre del país, i va anar a buscar els xiquets i xiquetes del casal de Nadal del poble de Jesús, on vam arribar el dia 27 de desembre a les dotze del matí. A Jesús hi havia xiquets i xiquetes molt menudets i d’altres de més grans, però fins i tot els més menudets van fer una fila índia perfecta per anar a la sala on l’avi Víctor els va explicar com el seu nét havia rebut la carta del País de la Màgia. A Jesús el Pau,la Dolors,  el Joaquim i l’Arnau van explicar que a les Terres de l’Ebre, al Tió li diem tronc, i perquè els cagués algun regalet, li van cantar aquesta cançó.

 

Tots i totes van afegir-se sense dubtar-ho ni un segon, a la caravana que es dirigia al País de la Màgia per salvar el Nadal. A més, van convidar un passatger molt especial a unir-se al viatge, una marieta de set taques que, molt sovint, ens explica històries meravelloses a cau d’orella. Algun dia ens posarem a escriure-les.

A la tarda, molt propet de Jesús, a la biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, a les sis de la tarda, un bon grapat de xiquets i xiquetes es van afegir a la caravana, també molt decidits a salvar el Nadal. L’escriptor Emigdi Subirats va animar-los molt a emprendre el viatge i a no tenir mai temor. La cançó que l’Ariadna, la Lia i la Joana, així com altres xiquets i xiquetes van escollir per cantar va ser aquesta i la menudeta Laia ens va fer somriure a tots quan es va posar a ballar-la. Persones com ella són les que necessitàvem per aconseguir salvar el Nadal.

Quan estàvem a punt d’embarcar a la caravana vam saber que uns amics molt especials, l’escriptor Jesús Maria Tibau, el cantautor Jesús Fusté, i la Rosa Maria Camps i el Paül Peralta d’Onada Edicions també venien!

La caravana va avançar a molt bon ritme pel nostre riu, l’Ebre, i l’endemà a les set de la tarda vam arribar a Amposta. L’Emigdi Subirats, amb tota l’energia del món, va convèncer un bon grapat de xiquets i xiquetes ampostins a pujar a la caravana. Allà, a més, se’ns va unir la Joana Serret, ben decidida a salvar el Nadal amb la seva tendresa i el Miquel Àngel Pradilla, d’Onada Edicions. El Maiol, el Biel, l’Elena, la Paula, el Pau, el Joan i una menudeta que va cantar molt bé aquesta cançó per fer cagar el Tió, es van convertir en els caps de colla. A més, tots la vam aplaudir quan va corregir l’avi Víctor i va dir que els habitants del país de la màgia porten regals als xiquets, però també a les xiquetes, cada any al Nadal.

 

País amunt, seguint el Mar mediterrani, el dia 7 de gener vam arribar a Torredembarra. Llavors ja estàvem molt contents. Sabíem que totes les festes de Nadal havien estat salvades però els xiquets d’aquest poble mariner van voler sentir com ens ho havíem fet perquè mai se sap quan un altre perill horrible pot tornar a amenaçar el Nadal. El Roc,  el Basil, l’Annan i el Jusif amb l’ajuda del petit Ramon, van prendre nota de què calia fer en cas de perill. Ells dirigiran les operacions si la cosa es complica una altra vegada.

 

I aquesta és la història de com la caravana de xiquets i xiquetes ha salvat enguany el Nadal. Ara bé, com el Basil, el Roc i els seus amics saben, cal estar molt alerta i cal que tots els xiquets i xiquetes del món sàpiguen què fer si mai el Nada torna  a trobar-se en perill. És per això que el dia 17 d’abril anirem a Vinaròs i Benicarló per continuar explicant com, des del nostre país, podem salvar el Nadal si mai ens el tornen a amenaçar. Ens hi acompanyareu?

El meu I demà, l’atzar

I demà, l’Atzar, de Marta Pérez Sierra

I demà l’atzar

Marta Pérez Sierra

Editoral Setzevents

 

A vegades al llarg de la vida he tingut la sensació se sentir com si dues estrelles es toquessin, m’ha semblat ben bé que feien dring! Sabeu què vull dir? Molta gent parlaria només de casualitats, d’altres de telepatia i d’altres de moments màgics. A mi m’agrada pensar que són dos estrelles que es toquen amb les puntes.

Quan vaig llegir el conte de la Marta Dins les onades, vaig tenir aquesta sensació perquè la manera com la Marta fa que la Júlia se submergeixi en l’aigua ha estat la manera com jo moltes vegades he tingut ganes de submergir-m’hi. Senzillament, entrar a l’aigua i deixar-me dur. No pensar en res, no preocupar-me de res. Permetre que sigui l’aigua qui decideixi per mi, convertir-me una mica jo mateixa en aigua, esdevenir-ne part. No m’avanço però ja veureu que la Júlia, el personatge de Dins les onades en té molt, d’aigua.

D’altra banda, la manera d’entendre el mar de la Júlia, les seves reflexions al costat de l’aigua, i fins i tot, la seva manera  d’entendre la vida la fan un personatge molt viu. A més, sense haver-ne parlat amb la Marta, i sense saber si és un efecte volgut, no puc deixar de pensar que la Júlia viu la vida de la manera com es comporta el mar, amb llargues reflexions calmades com quan la mar és serena, però plena de força –en el millor i potser també en el pitjor dels sentits- quan la mar sembla que s’enfadi.

Perdoneu que hagi començat parlant una mica com m’ha vingut de gust, però és que tenia moltes ganes de compartir aquesta sensació que vaig tenir llegint Dins les Onades, i coneixent la Júlia.

Júlia, Lia o Camèlia, Cristina, Roser… a I demà l’Atzar hi trobareu homes i després en parlarem, però com a mínim jo he vist que les dones són les mestresses del llibre. He vist, fins i tot en els paràgrafs on no hi apareixia cap dona, com un ble d’alè d’una dona. No és que sigui objectivable, és més que res una sensació. Una forma de veure les coses, una manera de parlar, d’estimar i fins i tot de tocar els objectes. Fa uns anys, un amic meu eslovè que és poeta va escriure un poema que va acompanyar de fotos del seu país, que tot just acabava de nàixer com a Estat. El poema, molt llarg, recorria el país al costat de les imatges i parlava del viatge d’un cabell. Les paraules i les fotografies transmetien la presència d’aquest cabell sense parlar-ne explícitament ni mostrar-lo explícitament. El cabell, com si sorgís d’un cabdell infinit, semblava recórrer silenciosament tots els versos, tots els capítols de la història eslovena i els agermanava. La Marta, amb aquesta presència de les dones a I demà l’atzar crec que ha aconseguit un efecte semblant. Elles hi són, però sobretot transmeten, Són elles el fil conductor de les històries, i ho són fins i tot quan no apareixen. El Manuel diu que vol ser pare però quan parla la Roser, la seva parella, també hi és. I el noi que està tan enamorat de la Beth, la farmacèutica, viu per a ella. Ens l’explica constantment, tant, que algun moment sembla que és ella qui parla.

És potser una frase massa dita que els personatges d’un llibre, novel·la o conte, són tan quotidians, que sembla que te’ls puguis trobar l’endemà mateix a l’ascensor i, de fet, jo diria que, en els llibres de contes de la Marta, no és ben bé així. Com a mínim la Marta no ens els presenta com algú a qui et pots trobar a l’ascensor. A I demà l’atzar No hi ha ningú que es llevi, compri el pa i el diari i agafi el metro per anar a una oficina a treballar vuit hores. Potser ho fan, però a més, com a contrapunt a aquesta quotidianitat “pública” tenen una vida, present o passada, plena, pleníssima. Són tan vius, que tenen temps de conèixer-se entre si, d’estimar-se, d’evitar-se, d’enganyar-se, d’escoltar-se… encara que aparentment pertanyin a diferents històries (ficció i realitat s’agafen de les mans). Això fa que I demà l’atzar sigui tot un cosmos. Un cosmos que, a més, té un referent que també és real, Ciutat Vella de Barcelona. Quan llegia I demà l’atzar, veia la Via Laietana, i els carrerons que no gosen acabar de creuar-la pe`ro que l’omplen tant. Els forns, les farmàcies de tota la vida, les converses sobre el temps als colmados que hi ha però sobretot que hi havia hagut, i els diferents accents i llengües que s’hi barregen…

Al costat d’aquesta vida, aquí i allà, fent un cop de mà als seus personatges però també despertant-los amb una gerra d’aigua freda, la Marta hi és tan present, que llegint el seu llibre, més d’una vegada, vaig tenir ganes de picar-li l’ullet i dir-li: -Gràcies, Marta, per haver creat aquest món!

 

Núria Mora m’entrevista a La Punta del Diamant, de ràdio Tortosa

Els dies 27 i 28 de desembre del 2010 vam fer tres presentacions del conte Emergència al País de la Màgia a les Terres de l’Ebre. Les xiquetes i xiquets de Jesús, Tortosa i Amposta van organitzar-se per salvar el Nadal, que corria un greu perill, i com tots sabem, se’n van sortir. El dia 30 de desembre, vam anar a Ràdio Tortosa a explicar-ho amb la Irene Prades, la directora de la Biblioteca Marcel·lí Domingo. La Núria Mora ens va entrevistar. Podeu sentir-ho aquí: http://www.radiotortosa.cat/ca/podcasts/punta-del-diamant/2