El meu I demà, l’atzar

by

I demà, l’Atzar, de Marta Pérez Sierra


I demà l’atzar

Marta Pérez Sierra

Editoral Setzevents

 

A vegades al llarg de la vida he tingut la sensació se sentir com si dues estrelles es toquessin, m’ha semblat ben bé que feien dring! Sabeu què vull dir? Molta gent parlaria només de casualitats, d’altres de telepatia i d’altres de moments màgics. A mi m’agrada pensar que són dos estrelles que es toquen amb les puntes.

Quan vaig llegir el conte de la Marta Dins les onades, vaig tenir aquesta sensació perquè la manera com la Marta fa que la Júlia se submergeixi en l’aigua ha estat la manera com jo moltes vegades he tingut ganes de submergir-m’hi. Senzillament, entrar a l’aigua i deixar-me dur. No pensar en res, no preocupar-me de res. Permetre que sigui l’aigua qui decideixi per mi, convertir-me una mica jo mateixa en aigua, esdevenir-ne part. No m’avanço però ja veureu que la Júlia, el personatge de Dins les onades en té molt, d’aigua.

D’altra banda, la manera d’entendre el mar de la Júlia, les seves reflexions al costat de l’aigua, i fins i tot, la seva manera  d’entendre la vida la fan un personatge molt viu. A més, sense haver-ne parlat amb la Marta, i sense saber si és un efecte volgut, no puc deixar de pensar que la Júlia viu la vida de la manera com es comporta el mar, amb llargues reflexions calmades com quan la mar és serena, però plena de força –en el millor i potser també en el pitjor dels sentits- quan la mar sembla que s’enfadi.

Perdoneu que hagi començat parlant una mica com m’ha vingut de gust, però és que tenia moltes ganes de compartir aquesta sensació que vaig tenir llegint Dins les Onades, i coneixent la Júlia.

Júlia, Lia o Camèlia, Cristina, Roser… a I demà l’Atzar hi trobareu homes i després en parlarem, però com a mínim jo he vist que les dones són les mestresses del llibre. He vist, fins i tot en els paràgrafs on no hi apareixia cap dona, com un ble d’alè d’una dona. No és que sigui objectivable, és més que res una sensació. Una forma de veure les coses, una manera de parlar, d’estimar i fins i tot de tocar els objectes. Fa uns anys, un amic meu eslovè que és poeta va escriure un poema que va acompanyar de fotos del seu país, que tot just acabava de nàixer com a Estat. El poema, molt llarg, recorria el país al costat de les imatges i parlava del viatge d’un cabell. Les paraules i les fotografies transmetien la presència d’aquest cabell sense parlar-ne explícitament ni mostrar-lo explícitament. El cabell, com si sorgís d’un cabdell infinit, semblava recórrer silenciosament tots els versos, tots els capítols de la història eslovena i els agermanava. La Marta, amb aquesta presència de les dones a I demà l’atzar crec que ha aconseguit un efecte semblant. Elles hi són, però sobretot transmeten, Són elles el fil conductor de les històries, i ho són fins i tot quan no apareixen. El Manuel diu que vol ser pare però quan parla la Roser, la seva parella, també hi és. I el noi que està tan enamorat de la Beth, la farmacèutica, viu per a ella. Ens l’explica constantment, tant, que algun moment sembla que és ella qui parla.

És potser una frase massa dita que els personatges d’un llibre, novel·la o conte, són tan quotidians, que sembla que te’ls puguis trobar l’endemà mateix a l’ascensor i, de fet, jo diria que, en els llibres de contes de la Marta, no és ben bé així. Com a mínim la Marta no ens els presenta com algú a qui et pots trobar a l’ascensor. A I demà l’atzar No hi ha ningú que es llevi, compri el pa i el diari i agafi el metro per anar a una oficina a treballar vuit hores. Potser ho fan, però a més, com a contrapunt a aquesta quotidianitat “pública” tenen una vida, present o passada, plena, pleníssima. Són tan vius, que tenen temps de conèixer-se entre si, d’estimar-se, d’evitar-se, d’enganyar-se, d’escoltar-se… encara que aparentment pertanyin a diferents històries (ficció i realitat s’agafen de les mans). Això fa que I demà l’atzar sigui tot un cosmos. Un cosmos que, a més, té un referent que també és real, Ciutat Vella de Barcelona. Quan llegia I demà l’atzar, veia la Via Laietana, i els carrerons que no gosen acabar de creuar-la pe`ro que l’omplen tant. Els forns, les farmàcies de tota la vida, les converses sobre el temps als colmados que hi ha però sobretot que hi havia hagut, i els diferents accents i llengües que s’hi barregen…

Al costat d’aquesta vida, aquí i allà, fent un cop de mà als seus personatges però també despertant-los amb una gerra d’aigua freda, la Marta hi és tan present, que llegint el seu llibre, més d’una vegada, vaig tenir ganes de picar-li l’ullet i dir-li: -Gràcies, Marta, per haver creat aquest món!

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: