8 de març, un ram de ginesta

Quan l’amor no serveix per a res

A Anna i a totes les dones que

han pensat que l’amor no servia per a res.

Quan t’has de guiar per la fosca incògnita

–amb l’accepció de més oprobi-

i algú entra rebentant la porta,

i la trobes esbotzada a terra,

fusta inútil, absurd escut, el nostre

i no pots cridar

perquè el crit és sinònim de mort, has entès.

I veus que el teu àngel de la guarda

-el mateix, ell que et vetlla des de sempre-

dorm com un infant

exhaust del món.

Llavors arribes a creure que només pots restar nua,

com si haguessis d’estar nua per sempre

perquè la roba arrancada

llançada a un racó

tenia la teua ànima embolcallada

que jau immòbil i només palpita,

suau, dòcil

esperant el moment precís.

Serà llavors

quan ja pensis que l’amor no serveix per a res

que tornarà a tu, a la teua pell, l’ànima

-no la tens malalta, no et put,

que ningú t’enganyi!-

feta força teua,

Anna.

Les filles de Lilith sempre acaben recuperant-la,

l’ànima,

encara que els l’hagin arrancat fora del temps de la collita,

de nit i contranatura.

La glopada de llet agra

més val que la llancem

i que es perdi entre les clavegueres.

Al seu lloc, les paraules acudiran

a llepar-te els esquinços,

però ensenya’ls abans,

oberts, ben oberts

i que bramin, si cal.

Vas ser tu, qui estava sola.