Arran de l’Ebre

Arran de l’Ebre és un viatge des del París dels exiliats catalans durant la dictadura franquista, a les Terres de l’Ebre del segle XXI, sense oblidar ni un moment la història que ha anat modelant els seus habitants, i el país,  fins a fer-los com són ara.
L’Ebre, de fons, mira i escolta.

Sempre que pot, Antoni Espuny ajuda els maquis i diuen que reparteix octavetes amb missatges antifranquistes. Ningú no s’explica per què mai la policia franquista no l’ha tancat a la presó.  Son fill es desviu escrivint llibres per denunciar la situació al seu país, com si amb el treball permanent volgués oblidar els dubtes que el turmenten des  que la guerra es va acabar.

Maria Dolors Altadill es passa els dies tancant portes i finestres. No vol sentir a parlar de llogar els pisos buits de l’edifici de la família. Diu que ja té temor de prou coses com per haver de tenir estranys a casa. És qui més vetlla perquè segons què, es digui en veu baixa.

Maria Cinta Fabregat viu pendent de la seua família, intentant que les embranzides de la història no desfacin tot allò que ella ha anat fent amb molta paciència. Sa filla, Dolors, va nàixer a París, en un pis on sempre hi havia hagut una maleta a la porta. No reconeix enlloc casa seua, encara que segurament, no fa més que buscar-la.

Lola va haver de viure a França molt de temps però l’any 52 va agafar un tren per tornar. Tenia la intenció d’anar a València, la ciutat on va nàixer, però no hi va arribar mai.

Gemma creix escoltant les històries que Lola li explica, de quan va fer la guerra, de quan era cabaretera a París… No sap per què, però, algunes nits, Lola no li obre la porta de casa. No serà fins molts anys més tard que tindrà l’oportunitat d’entendre’n els motius.

El podeu trobar a qualsevol llibreria dels Països Catalans (si no hi és, no dubteu a encarregar-lo)

Per cert, Arran de l’Ebre és també el títol del blog de l’autora.