Que ningú no gose tornar a posar la mà damunt del nostre riu

LLUITA

Sonen els timbals de guerra,

i carregats de paraules,

els nostres exèrcits surten pels carrers,

i ja els sento i em crema l’aire del desig,

ple de llàgrimes, com en els somnis.

Repeteix amb mi la música dels timbals de guerra.

Demà em trobaràs molt més lluny

que en tots els poemes i cants escrits a la sorra, al riu, i a les roques.

I si la temor ens atura el combat?

Portem la temor a l’espatlla,

i crida com un escarabat fosc

grinyols d’agònic baix del llit.

La sentim a la pell, se’ns ha fet crosta.

Però sent la força d’aquest riu,

crida amb mi i sentirem la resposta de les paraules més dolces.

Hem d’enlairar la nova senyera, i no cridar mai més.

El d’avui, és el darrer crit.

No lluitaran contra el propi riu, no podran,

i si lluiten, si hi tornen a lluitar,

la collita de la batalla, vessant de roses, els obrirà els ulls

i veuran el pecat dels soldats que lluiten contra la llibertat,

i el càstig se’ls aferrarà a les mans, com un suplici.

I moriran les cadenes enmig de la melodia més dolça.

Obre els ulls.